JORDI LLAVINA
Avui. 15 de Julio del 2003
ESCULTORS A VILAFRANCA
Fa uns dies d'una color tan rigorosa que, com que no tinc pressupost per installarme a casa un aparell d'aire condicional, haig d'obrir portes i finestres de bat a bat per mirar de fer correr una mica d'aire. Dilluns passat vaig fer-ho, com cada día: i sí, en efecte, la practica garanteix almenys que la xafogor no s'espesseixi entre el parquet i la meva peü. Dilluns passat, pero, el problema es va resoldre amb un peatge addicional: ¿qué coi era aquella sorollada que pujava del carrer? Era un soroll com de motor d'escapada lliure cremant combustible a tot gas.
Vaig baixar, mes que no pas emprenyat, intrigar. La sorpresa va ser majüscula, de tan grata. A la placa de Santa Maria, davant de la basílica i del bell edifici gótic que alberga el Museu de
Vilafranca, hi havien installat una especie de vedat amb tanques municipals. Dins, sis troncs d'una immaculada fusta de cedre -de color d'espuma de cappuccino- i un taller d'escultor a l´aire lliure: serres eléctriques, maquines de polir, tota mena d'eines d'escultor i fins i tot d'artesà ebenista. Es tracta del primer Simposi d'Escultura de l'Alt Penedés, que ha aplegat, a la vila, aquests sis artistes europeus: Claude Le Luherne (bretó), Alfredo Sánchez (salmantí), Eva Roucka (txeca), Antón Mendizábal (basc), Josep Massana (penedesenc) i Josep Bantí (olotí). Els artistes han treballat a la plaça durant cinc dies. Aquest era el tracte: s'estaven a la vila, en un bon hotel, feien els ápats als millors restaurants i, en pac d'aixó i suposo que amb algún altre benefici per a ells, esclar, es dedicaven du-
rant una llarga jornada laboral a extreure de la fusta cadascú la seva obra. Es una práctica que en altres llocs del continent compta amb una llarga tradició. Entre encenalls i un terra nevós de serradures, els curiosos podien preguntar sobre la marxa, i els escultors desconnectaven, si calia, la motoserra o es guardaven un cinyell a la butxaca dels pantalons per esplaiar-se en llargues explicacions. Diría que no sols els estudiants han tingut oportunitat, durant aquesta setmana passada, d'aprendre alguna cosa útil sobre l'art de l'escultura, el mes matéric de tots, sino també els jubilats que, sent experts en l'exercici públic de l'activitat¡inmobiliaria i constructora, no crec pas que tinguin un bagatge similar pel que fa a les arts plástiques. Les sis obres es quedaran a la comarca, repartides entre els diversos organismes que han collaborat en aquesta noble iniciativa (me n'estalvio
1'enumeració, pero en saludo amb fervor la idea). Només el cedre de la base les equipara: es tracta d'obres molt dispars, que, a parer meu, mostren concepcions bastant diferents del fenomen artístic. L'escola basca, no obstant, resulta sense cap mena de dubte la que mes tira: Chillida, Oteiza o Ibarrola son noms massa aclaparadors per no trobar traces del seu Ilegat aquí i ara, i fins i tot en deurem trobar cinquanta anys després d'haver mort tots tres.
Els semblará tot un exercici de xovinisme municipal, pero un se sent molt orgullos de viure en una vila tan dinámica culturalmeut com es aquesta. Vilafranca, a mes, forma part del circuit artístic mes respectat ultra les fronteres barcelonines, per dir-ho aixi. Les galeries Palma XII i Sicart es compten entre les mes innovadores i atrevides d'una Catalunya, la Nova, que com mes va mes m'entesto a reivindicar amb passió, perqué es la meva. Vilafranca es, inequívocament, la capital cultural de tota aquesta zona. I es, com deia un eslogan polític d'aquestes ultimes eleccions, el nord del sud. Estic convencut que la cosa encara anirá a mes.